Vaga social, salvatge i indefinida ( text nº3 Ara o Mai)

Posted by atzurvlc on 11 Novembre 2012 · 1 comentari 

Per una vaga social, salvatge i indefinida

El 14 de novembre tornem a tindre un repte endavant. Els sindicats majoritaris ens tornen a cridar a una vaga general, aquesta amb la novetat de que diversos països a nivell europeu coincidiran en la data. El repte no se’ns presenta tant a nivell quantitatiu -quants països es posaran en vaga- sinó qualitatiu; que podem fer per impulsar tot l’espectre que queda al marge de CCOO-UGT. La nostra vaga no té que ser la vaga de CCOO-UGT, la nostra té que ser una vaga de la gent, de les explotades, d’aquelles que s’alcen a les 6 del matí, de les cinc milions de persones que veuen com el xantatge de l’atur es torna cada dia una realitat, de les estudiants enganyades, de les immigrants perseguides.

Una vaga, és la interrupció del normal funcionament del sistema, és bloquejar l’economia, és impulsar els espais col·lectius i és sobretot una jornada de lluita. És el moment on tenim que trobar-se i compartir el poc que ens queda, la ràbia, el pà, els somnis. La vaga com a tal no té que ser pensada com un dret en el que alguns poden secundar-la i altres poden no fer-ho, una vaga és una acció col·lectiva i és un instrument històric d’exercir el poder dels de baix en detriment dels de dalt, quan un esquirol afirma que no anant a la vaga no li fa mal a ningú menteix ja que la seua suposada neutralitat li fa el joc al Poder.

Vaga social, la vaga de totes

Els sindicats patrocinats pel Poder, ço és CCOO-UGT, des de la farsa de la Transició van acceptar entrar dins d’un joc amb les cartes marcades, i és que un Estat corporatiu com el que patim (on sindicats, patrons i partits polítics actuen com a agents socials que solucionen els problemes als despatxos) conjuntament amb la mentida del Benestar[1], inclou que aquesta suposada dissidència de CCOO-UGT només forme part de l’espectacle, però que mai plantegen una lluita de veritat contra els plans del govern.

És per aquesta raó que, cada volta més, la gent arreplega l’experiència llibertaria a l’hora d’autoorganitzar-se en els seus conflictes; barris, laboral, ensenyament, etc. Les circumstàncies actuals (amb les rígides institucions i els pocs canvis que es poden aconseguir si no s’ix d’aquestes) han fet que l’assemblearisme, la desobediència, l’acció directa i l’autogestió es prenguen de nou com les eines històriques que poden provocar un enderrocament del Poder. Tímidament, però sense pausa veiem com es desafia la por, i s’enfrontem als botxins.

No són poques les veus que afirmen que anar a aquesta Vaga del 14N, és fer-li el joc als grans sindicats i legitimar-los, però nosaltres entenem tot el contrari. És necessari que s’aprofiten aquestes dades per trobar-nos entre nosaltres, per botar per dalt dels sindicats, per alçar la nostra veu. Com a explotades, entenem que cal superar les divisions que genera el Capital entre economia, política i vida i una acció col·lectiva com és la Vaga pot ser una primera presa de contacte. Més enllà de les divisions entre sectors, entre treballadors o aturats, entre joves o adults, entre autòctons o immigrants, entre homes o dones, la nostra aposta té que ser posar en pràctica l’assemblearisme i l’autonomia d’aquestes treballant colze a colze i des de la base amb la resta d’explotades. Una Vaga no és només una acció a l’àmbit laboral, sinó una situació on prenem el control de les nostres vides i ens enfrontem al Poder.

És per això que a València ens queda molt de treball de cara al 14N, aquest dia té que ser el dia en el que per fi, tot el conjunt de persones i sectors en lluita que s’organitzem al marge de les seues institucions (incloent a CCOO-UGT) ens trobem de nou i que entre totes fem esclatar la ràbia que poc a poc es va donant i es va veient a la nostra ciutat.

Piquets com acció i autoorganització

Si una cosa van demostrar els miners durant l’última vaga del sector, va ser el potencial que tenim quan ens ajuntem entre nosaltres i trenquem en la lògica pactista, de nou es va posar sobre la taula la funció dels piquets i la seua idoneïtat per tal de plantar cara a qualsevol conflicte.  Davant la institucionalització del piquet que ens ven la idea d’aquest com a òrgan informatiu de cara a la resta de la societat, el piquet es va tornar a emprar com allò que és; una ferramenta d’autoorganització a l’hora que una confrontació directa, açò és, una acció.

Els piquets no són ni informatius ni coactius, és una manera de fer-nos fortes. És una acció que posem en pràctica per tal d’informar, evidentment, però també per sabotejar els punts febles del Poder, ja bé siga aturant la producció, bloquejant una carretera, tancar tendes, ocupar edificis institucionals, etc. I pot ser emprat per qualsevol conflicte que sorgisca des de la base.

En el cas per exemple dels piquets estudiantils tenim que ser conscients de que si bé és interessant tancar les aules i treure als esquirols d’elles, no podem seguir pendents del que diran. Malauradament, tot i ser un dels sectors que més vagues, accions i manifestacions està duent a terme no és menys cert que és un dels sectors que més por té de la imatge que pot donar la premsa del conflicte. Si no es trenca amb açò les futures convocatòries no tindran èxit i és que, és molt millor imatge la d’uns estudiants que són conscients dels seus problemes i lluiten amb coherència, que la d’uns estudiants que no tenen clar com es fa una vaga i entren en una espiral de mani-pancarta-assemblea-mani. Independentment de la contundència que tinguen les accions, un conflicte es guanyarà el respecte de la resta d’explotades si es mostra com un projecte seriós i amb ganes de lluitar fins el final, encara que la premsa diga el contrari. És per aquesta raó que confiar en els mitjans de comunicació com la eina per comunicar-nos amb la societat no és molt bona idea ja que depèn de la censura i deformació d’aquests.

Com a estudiants també podem posar en pràctica els piquets però de veritat, i és que al igual que les que estem a l’atur, no podem paralitzar cap producció i per aquesta raó cal enfortir els piquets al carrer. Algú s’imagina a les estudiants coordinant-se amb les aturades bloquejant les vies principals d’una ciutat el mal que li podem fer al Poder? Però per a que açò passe tenim que perdre la por i impulsar accions com el tall de Tarongers del #18-O i recordar-li als personatges que parlen amb la premsa criminalitzant els seus propis companys que quan estem en lluita totes som la mateixa persona. Al igual que els miners, la caputxa ens dona una identitat col·lectiva, una unió[2], que les sopes de lletres no ens la donen.[3]

Salvatge, indefinida…

Deia un cartell aparegut als carrers de Barcelona que “una vaga només pot ser salvatge, tota la resta és una paròdia de sí mateixa”, i és ben cert. Salvatge en el sentit de que es té que plantejar com el que és: una acció col·lectiva que ens durà a alguns fins i que per a açò és té que emprar amb tota la seua carrega. És a dir, una vaga a mitges, no és una vaga, una vaga que no aposta per la ruptura és només una paròdia. Els sindicats majoritaris han decidit des del principi apostar per la derrota, ja que si de veritat estiguen per l’èxit de la convocatòria no pactarien serveis mínims, ni acomiadaments, ni engrunes amb la patronal i el Govern. De tota manera, i com comentàvem al principi apostem per que aquesta Vaga seguisca el camí de la desobediència, de la trobada entre aquelles que no ens sentim representades i perquè cada volta més una vaga general es parega al que té que ser, un moment de trencament i de confrontació amb el Poder.

És cert que no tenim la resposta idònia ni perfecta, però algunes de les darreres convocatòries ens han servit per veure per a on poden anar els tirs. El 25S ens va demostrar com la lluita al carrer i la resposta davant les agressions policials espanten al Poder, les darreres vagues d’estudiants ens han deixat experiències molt positives d’acció directa. Però malauradament no han faltat les veus que han intentat crear divisions internes, acusant a uns i altres d’infiltrats o violents. No podem seguir tolerant la falsa dicotomia entre manifestants violents i no-violents, ja que li fa el joc als nostres enemics: divisió interna i confusió tenen que ser substituïdes per llaços d’afinitat, fomentant la confiança entre aquelles que participem a les mobilitzacions i accions.

Des d’aquesta publicació animem que de cara al 14N, les accions, piquets, manifestacions, etc. Trenquen amb les lògiques del sistema i per a açò és important seure’s a parlar i començar a mirar els nostres objectius per emprar ferramentes que ens ajuden a la consecució d’aquestos, sense prejudicis i tractant de respectar la diversitat de tàctiques. Només així aconseguirem convertir el dia de la Vaga en un dia de Revolta.

---

[1] La mentida del Benestar és un xantatge d’última que hora que es va inventar a Europa per tal d’intentar aturar les pretensions revolucionaries dels explotats, fet que només va servir per la pacificació forçosa de l’assalt proletari a la societat de classes, que es materialitzava en vagues salvatges, assembleàries i incontrolables.

[2]No parlem d’un fetitxisme per la caputxa sinó més bé ens referim al fet de que els miners -com a últim exemple de vaga total i indefinida- no es desmarcaven de les accions dels seus companys deixant-los amb el cul a l’aire, ja que si bé no tots estaven en la mateixa línia, ni feien les mateixes accions, eren conscients de quins eren els seus objectius. En altres sectors és tot el contrari i si un grup fa una acció sense signar, per ser aquesta més contundent,  de seguida estan les “sigles oficials” del “moviment” (estudiants, treballadors, aturats, etc) salvant-se el cul de cara a la premsa criminalitzant als seus companys.

[3]Quan parlem de sopa de lletres parlem de les hòsties que es donen les “sigles oficials” perquè la seua no surta a la premsa com la culpable d’instigar a la desobediència, sinó tot el contrari. Intenten demostrar que tenen la raó, que són els majoritaris i de que qui no està en la seua línia és una minoria que no té res a veure amb el conflicte. Açò es veu en moltes ocasions encara que la gent que parla per tots mai no haja sigut vista a una assemblea.

Filed under Nº 3 Ara o Mai - Novembre (2012)