#PerdentValència? AraoMai5
Tot i ser un poc a contra temps, arriba el número 5 de l’Ara o Mai.
Però com que encara queden alguns detalls, us pengem el text que obri aquest número i que no voldríem deixar-lo passar abans del 24 de maig per anar obrint boca.
Almenys intentem obrir escletxes per al debat, que encara que ningú sap el camí correcte… nosaltres sabem que anem en bona direcció.
Perdent València?
Aquest text naix de la necessitat compartida i del diàleg arran dels debats oberts amb el títol Perdent València?, organitzats pel col·lectiu Atzur, amb alguns dels col·lectius que formen part dels moviments socials de la ciutat de València,fets per intentar analitzar què ha passat en aquests últims anys. És a dir, analitzar què ha passat des de l’esclat de la crisi i les primeres grans mobilitzacions a les places, fins a l’actual estancament pel que fa a la lluita al carrer i al creixent entusiasme d’alguns sectors i persones que han estat participant en aquestes lluites, per les opcions electoralistes i institucionals. En definitiva, saber d’on venim, on estem i on volem anar.
Plantejar-nos el nostre paper en aquesta nova situació per a no quedar-nos aïllades —si és que no ho estem ja— ha de ser clau per enfortir els moviments socials de la nostra ciutat, la lluita als carrers i potenciar nous projectes trencadors que siguen exemples de les nostres demandes i formes de funcionament. Però no som els únics que ens estem pegant cabotadesi estem intentant buscar respostes i línies d’acció futures. És clar, doncs, que bevem d’altres propostes com Equilibrismos des de Madrid, un blog a Diagonal Periódico on es publicaran textos sobre aquesta mateixa preocupació i que recomanem rotundament.
Volem avançar que amb aquest text no intentem donar respostes, ja que partim de l’autonomia de cada col·lectiu i individu, simplement intentem plasmar reflexions i línies de treball futur pel que fa a la nova situació que se’ns presenta. Però, això sí, creiem que no potser una opció el fet de no plantejar-nos el que està passant al nostre voltant, ja que suposaria directament l’aïllament de les nostres idees, les nostres formes de funcionament, les nostres crítiques i, per tant, la tornada al tancament i al gueto.
Si en algun moment hem pogut trencar aquestes barreres ha sigut durant els últims anys, on hem pogut gaudir d’experiències de lluita i moments tan significatius com La Primavera Valenciana, la lluita de la Interuniversitària, Ca la Vaga, l’atur de desnonaments, la manifestació de Juntes Sense Por, el Bloc Unitari Anticapitalista (BUA) com a experiència de coordinació anticapitalista, etc.Amb totes les seues crítiques i aspectes a millorar, aquestes són experiències de què hem aprés i que ens fan cada dia més fortes.
València. Un breu resum d’aquests últims anys
Del foc a l’immobilisme
Per arribar a entendre on estem haurem de mirar cap enrere. El nostre passat marcarà també el nostre futur i saber mirar enrere ens ajudarà a marcar els nostre camí. Per tant, si posem la mirada en el passat de la ciutat de València i l’Estat Espanyol en general, podrem veure com després de l’època d’agitació de la fi del franquisme i la transició a la “democràcia”, només va quedar una letargia i una pau social quasi imposada. Van convèncer els nostres pares que aquell nou sistema polític era el millora què es podia aspirar i que era el menys dolent, amb el que menys patirien. A més, ja immerses dinsun capitalisme cada dia més enfortit, els nostres pares es van deixar portar per la “Espanya va bien” del moment i del treball flexibilitzat. La idea que tu també podies ser ric i que en l’obra guanyaves 3.000 euros al mes va ennuvolar la vista de les classes populars. Mentrestant, els polítics es van dedicar a guanyar-nos el terreny dels drets socials i els sindicats amb més poder van fer el joc al sistema.
Sols xicotets grups polítics com l’esquerra independentista, els autònoms i anarquistes, les mobilitzacions antiglobalització i en contra de la destrucció dels nostres barris —com la Punta o el Cabanyal— suposaven de veritat alguna mena d’atac al sistema actual. Però la realitat és que sempre ho feien des de la marginalitat i l’aïllament més dur, i en aquesta època els discursos moltes vegades no eixien de l’ambient per on aquests grups tenien presència.
El 15M i l’ocupació de les places, les vagues generals, la mala llet i les ganes de canvi per part d’una gran massa de gent va descol·locar-nos i vam tindre que posar-nos les piles perquè vam deixar d’estar aïllats per no ser els únics que es mobilitzaven o que volien canviar les coses. A València, el 15M va suposar una injecció de joves —i no tan joves— que van començar a mobilitzar-se arreu dels seus barris i, tot i que les assemblees de barri van fracassar, molts són els col·lectius que s’han format, així com ateneus i centres socials que s’han obert. És innegable que el salt quantitatiu el vam pegar, ara bé, el qualitatiu hauríem de seguir treballant-nos-el.
Però no només això, la Primavera Valenciana també va portar a les universitats no només joves amb experiència assembleària i de lluita, sinótambé gent amb ganes de continuar treballant que, junt a altres estudiants més majors, ens donarien lliçons de conflictivitat als carrers com les de les últimes vagues d’estudiants. Una altra experiència a destacar seria Ca la Vaga que,amb tot, va complir el seu objectiu principal: preparar la coordinació per a la vaga general del 14 de novembre, una de les més combatives als carrers de València ciutat, la qual es va saldar amb quasi una trentena de detencions, on tots els cassos han estat finalment arxivats.
A més, la solidaritat ha sigut una de les peces principals de les lluites de base i manifestacions multitudinàries com les de solidaritat amb els miners d’Astúries o amb el barri de Gamonal—de la qual encara hi ha 4 persones esperant judici. La solidaritat amb la gent que no ha sigut desnonada però que cada dia segueix en risc de perdre les seues cases per culpa dels bancs i les lleis, que estan per protegir els seus interessos i mai per protegir-nos als de baix. O la manifestació de Juntes Sense Por,on el treball i la coordinació de quasi tots els col·lectius i assemblees de base que van voler participar van dur endavant va ser una mostra de la fortalesa que podem arribar a tindre. Durant aquesta manifestació no es van demanar permisos i es van fer nombroses accions al llarg del recorregut denunciant i demanant la retirada de la nova llei de seguretat ciutadana—quasi franquista— que ens acaben d’imposar.
És, per tant, més que visible com aquests últims anys les mobilitzacions i les accions de solidaritat han sigut molt creixents. D’igual forma, el treball coordinat i la comunicació entre els diferents col·lectius i moviments de base de València han millorat. Però encara són moltes les coses que haurem d’aprendre i millorar del teixit viu i horitzontal, perquè a la nostra ciutat vivim experiències com les de Can Vies o les del barri de Gamonal. No ens podem quedar només amb tot allò negatiu, també hem de saber valorar aquelles coses positives que ens han fet avançar per esbrinar amb claredat quins són els camins que ens volem seguir marcant.
Però de sobte, la desmobilització
El 19 de febrer de 2014 a la ciutat de València. Milers de persones recorren el centre, el cor financer i les principals institucions de la capital mentre criden contra la llei Mordassa, la reforma del Codi Penal i la llei d’avortament. És una manifestació històrica no només pel nombre d’assistents i pel tarannàanticapitalista, sinó per la feina conjunta de molts col·lectius de base que van engegar una campanya que desafiava la por i la repressió desplegada des de l’Estat.
L’11 de juliol del mateix any el Consell de Ministres aprova el projecte de llei de seguretat ciutadana (llei Mordassa). Se senten algunes veus crítiques i s’escriuen articles de denúncia al respecte, però res comparat a la reacció de novembre passat quan es va presentar l’avantprojecte. La resposta al carrer és mínima, per no dir inexistent. Per contra, als principals mitjans de comunicació del poder apareixen polítics de tot tipus fent les seues valoracions i deixant caure reflexions que més endavant conformaran les seues promeses electorals.
Aquest és només un dels nombrosos exemples que, al nostre parer, mostra la davallada significativa que ha patit el nivell de conflictivitat al carrer en els darrers mesos. Quan parlem de conflictivitat al carrer volem anar més enllà de manifestacions o protestes, ens referim també a conflictes de qualsevol tipus que transcendeixen l’àmbit més proper i topen amb els límits del sistema. Perquè òbviament els problemes hi són i inclús es van agreujant (atur, precarietat, repressió, explotació…) però el que últimament ha mancat ha sigut la nostra resposta als seus atacs.
No obstant, què ha passat perquè la situació haja canviat tan radicalment? En part, després d’uns anys intensos i amb molts casos d’assetjament policial, repressió, multes, denúncies, detencions i fins i tot empresonaments, potser que això ens haja col·lapsat. Però no només això, també cal assenyalar que algunes iniciatives electoralistes han canalitzat eixes ganes de canvi, de ràbia, de lluita i de conflictivitat cap a propostes de caire institucionalista com Podemos o Guanyem, els quals ens volen fer creure que canviaran el sistema actual des de dins, i que arribaran al poder —si és que això ocorre—, on podran canviar les normes del joc.
Institucionalisme i eleccions
Les eleccions europees van deixar ben clar que la tendència de la població és a la deslegitimació total de les institucions que ens governen. Una altíssima abstenció acompanyada de la caiguda del bipartidisme van ser la notícia del dia (sobretot la segona, ja que l’abstenció s’intenta ignorar de manera sistemàtica). Pel que es preveu, de cara a les pròximes eleccions la dinàmica serà la mateixa, agafaran força les noves opcions polítiques com Podemos.
Però de Podemos ja s’ha parlat massa, i les anàlisis que s’han fet no mostrencap dubte: són una candidatura que ha aconseguit trastocar el mapa polític de l’actualitat i és molt probable que a les eleccions municipals, autonòmiques i generals passe el mateix. Ara, ambCiutadans i Podemos, sembla que els mitjans volen arribar a convertir-los en els nous partits del bipartidisme. Però el que a nosaltres ens preocupa és la importància que poden aplegar a tindre en l’àrea metropolitana de València i en la nostra acció col·lectiva i llibertària.
No es pot negar que les candidatures polítiques d’esquerres pegaran una pujada important. Però, no sols això. Les darreres enquestes ens mostren com Ciutadans cada volta està més fort. En part, és possible que Podemos haja centrat el discurs en qüestions com el bipartidisme, o els seus odis contra una abstracta i indefinida “casta” així com en el fet de basar la seua estratègia en el colp mediàtic que ha permès la recuperació per part de la dreta d’aquest tipus de dialèctica. Necessàriament, l’aparició d’una opció per la dreta amb el mateix discurs pot provocar que la formació de Pablo Iglesias intente posicionar-se de nou a l’esquerra, però això, evidentment, els restaria vots.
Segons l’últim baròmetre de Metroscopia, el PP a València es desploma i sols podria formar govern una coalició d’esquerres que agrupe tot el seguit de formacions que es reivindiquen com la veu dels moviments socials a les institucions.
Independentment dels problemes interns que puguen existir entre les mateixes candidatures i en els seus apropaments, el que ací ens interessa és saber on queda l’acció dels moviments socials i inevitablement l’acció dels col·lectius llibertaris en un context d’institucionalització generalitzada. Quines són les tensions que es generaran? On estaran els nous camps de disputa? Ens servirà tot açò per tal de donar un salt qualitatiu? Tot aquest seguit de preguntes són les que ens hem d’anar fent i, sobretot, anar trobant respostes des de la praxis diària i continuada.
Política en majúscules i política en minúscules?
Des de l’explosió de les protestes estatals, conegudes com a 15M, i la materialització d’aquest en protestes més concretes com van ser l’estructuració de diferents lluites veïnals, així com les PAH, les protestes dels miners, Rodea el Congreso, Aturem el Parlament, etc. Veiem una sèrie de pressions per part dels mitjans de comunicació i de diferents corrents lligades a la política de sempre, que les protestes es quedaven curtes i que la vertadera política es donava a ajuntaments, generalitats i congrés dels diputats.
Aquesta idea ha anant quallant en diferents sectors. A grans trets, hem pogut distingir dos sectors concrets, per una banda el majoritari:compost per una gran massa, en molts casos acrítica, que accepta des de fa quatre anys el xantatge dels massmedia en absolutament quasi tot i que, a més, deixa que els tempos es marquen des de fora. Aquest sector acceptaria l’autogestió, l’autonomia i l’horitzontalitat però sempre des d’una perspectiva organitzativa de la lluita però no com a alternativa real.
Per altra banda, trobem un corrent minoritari però amb gran capacitat d’influència, ja que sap controlar perfectament els mitjans de comunicació, la presència a les xarxes socials i la posada en escena. Són persones que vénen de l’àmbit de la política de tota la vida, de l’esquerra institucional que ha estat intentat una renovació d’aquesta des de fa vora una dècada.
A poc a poc s’ha anat instaurant la idea que existeix una mena de política en majúscules i una mena de política en minúscules. La política en minúscules seria aquesta composta per un conjunt de protestes, accions i organitzacions que treballen a nivell de base, però que ens serveixen per agafar forces, posar límits als governs i generar consciència entre els seus iguals. Però sempre roman la dèria que cal donar el pas a la política en majúscules.
Per a les posicions anticapitalistes aquesta idea queda descartada des dels principi.Acostumats a fer política de base, a no entendre una separació entre vida i política i a notar com les estructures estatals no ens representen, som sabedors que cal seguir fent l’esforç d’entendre per quèa questa idea sedueix gran part de la població. Pel que sembla, la gent no creu en els polítics o en els partits polítics (o més bé en la gestió que fan aquests), sinó en la “democràcia”. La gent pot no votar o votar als partits de sempre des de la desafecció, però està esperant una força que canalitze tot això. Aquesta idea la van entendre a la perfecció aquells que comencen a marcar els tempos per als moviments socials. Una gran posada en escena, un treball constant de “guerrilla de comunicació”, una forta influència entre sectors amb gran pes a la capital del regne d’Espanya (JuventudSinFuturo, certes PAH, etc.) i la capacitat per estar en el moment idoni sempre ha sigut la manera més senzilla perquè un grup molt concret de persones tinguen una enorme influència sobre tots els moviments socials de l’Estat Espanyol.
Se cedeix, d’aquesta manera, al xantatge del sistema. Si vols ser escoltat necessites presentar-te a unes eleccions, la institucionalització és l’únic camí que es reserva el paper del carrer com a forma de pressió i/o control de l’administració.
Si el 15M va ser la tornada a la legitimació del carrer o de la reapropiació d’aquest per a fer política, tres anys després es torna a la institucionalització. És possible que la lluita al carrer siga més costosa, el que ha fet que molta gent es desespere per la evident pèrdua de forces cada volta que llancem una ofensiva (ja que amb el pas del temps tenim més gent en presó i sobretot després de les lluites de Gamonal, 22M o Can Vies). Això ha provocat que es torna a veure el vot i la formació de candidatures populars com a opció (entre altres qüestions). Però és important assenyalar una cosa: mobilitzar el vot no és el mateix que mobilitzar la població i el perill de la deriva institucional per la qual molts aposten per centrar les poques forces de què disposem els moviments socials en canalitzar vots. És fer-li el joc brut a les institucions, legitimar-les i institucionalitzar les lluites socials.
Conclusions
La sensació que tenim és que, ara per ara, per al context històric que patim, no estem vivint els canvis que podríem esperar. Amb el capitalisme i l’Estat mostrant la seua vertadera i crua cara, esperàvem trobar més respostes el carrer. Pensàvem que n’hi haurien més espais de resistència, més moviments autònoms així com més projectes autogestionats. Ens semblava, com a molta altra gent, que l’actual conjuntura econòmica podria ajudar a l’hora d’obrir noves escletxes en el sistema i poder aprofundir sobre les ja existents. Però, encara que açò s’estiga donant en major o menor mesura (en funció d’amb qui parles), el que no podem negar és que no s’està donant com ben bé voldríem. Però, per què? En els paràgrafs anteriors hem intentat esbrinar alguns dels factors determinants que hem patit al nostre territoridurant aquest procés desmobilitzador, com ara el procés electoralista o la repressió generalitzada.
Ara bé, també podem apuntar a la falta de propostes concretes i sòlides que incidisquen de manera directa en les necessitats de la gent, que a poc a poc vagen plantejant alternatives a l’Estat i al capitalisme i, en definitiva, vagen conformant moviments antagonistes que puguen fer trontollar el sistema a llarg ternimi. Tanmateix, de segur que hi ha moltes més raons que se’ns escapen per explicar on estem i d’on venim. Aleshores què fem?
Des de el nostre punt de vista, la declaració d’intencions és clara: el panorama en què haguérem desitjat trobar-nos en aquest moment és el que hem de construir per al nostre present i futur, i no podem romandre esperant que eixos anhels es complisquen per generació espontània per molt que la situació social puga fer de catalitzador.
Si aquests són els nostres objectius més generals, ens els haurem de treballar de valent per tal d’anar assolint-los a poc a poc amb la seguretat que altres de nous hi vindran. La paciència i la intel·ligència són dos ingredients que no poden faltar en la lluita social. Perquè els processos col·lectius horitzontals tenen eixes característiques i haurem de tindre diversitat d’estratègies adequades per a cada moment i, a més a més, coherents amb les nostres idees, tot i que la ideologia en cap cas ha de ser un impediment, sinó més bé un trampolí. Pensem que és moment d’establir com més llaços millor entre les explotades, és clar que no ens val qualsevol cosa a qualsevol preu, però hem de ser conscients que treballant colze a colze amb les nostres veïnes i companyes tenim molt a guanyar i poc a perdre, ja que no hi ha massa alternatives que no passen per ací.
No obstant això, també hi trobarem moltes dificultats, tant internes com externes, com hem assenyalat en les pàgines anteriors, algunes de tal magnitud que, per fer-los front de manera efectiva caldrà recolzar-nos mútuament en sectors cada volta més grans i heterogenis. Així ho demostren moltes iniciatives que van des dels nostres barris i pobles fins a l’altre cantó del món. Perquè tot i les nombroses decepcions, hi ha hagut moltes més victòries del que creiem. La valoració que fem és que durant els darrers anys hi ha hagut una evolució positiva per part dels moviments socials anticapitalistes a l’hora de fer front a les diferents lluites. Tant el nivell de coordinació com l’àmbit d’influència s’han ampliat de manera considerable. Els discursos es van radicalitzant cada volta més i les accions són més precises. És en aquest punt on la memòria històrica i les experiències acumulades més recentment ens han de dotar de ferramentes sòlides a l’hora d’encarar conflictes, que és on tenim el nostre camp de batalla. I no podem faltar.
I així, 4 anys després del primer exemplar d’aquesta publicació, continuem pensant igual: malgrat la repressió patida d’una banda, i els cants de sirena institucionalistes d’altra, continuarem resistint, construint i colpejant cada dia més fort. Allò que vinga després, està per escriure, però no caurà al nostre costat si no hi estem. És Ara o Mai.
Ara o Mai, maig 2015.
ARA o MAI 